Español
Farem una cosa inhabitual, que és parlar d’importants sentències que ens canviaran la vida.
I no parlem ja, d’aquesta que ha condemnat a Espanya a pagar 15 milions d’euros i 98 mil euros per cada dia que no es transposi la directiva de protecció de dades de les administracions públiques.
La primera no és una sentència que sigui del TJUE, sinó que és del Tribunal Europeu dels Drets Humans, l’anomenat TEDH. Recordem el TJEU està a Luxemburg i el TEDH està a Estrasburg.
Parlem primer de la Sentència de 30 de juny de 2020 del Tribunal d’Estrasburg. I parlem d’ella perquè la nostra administració, especialment la tributària, ha fet tot el possible per a amagar-la sota la catifa, és l’Assumpte Saquetti Iglesias vs. Espanya, Sentències del 30 de juny de 2020, que declara que el Regne d’Espanya vulnera el Conveni Europeu de Drets Humans, per no haver ofert una doble instància jurisdiccional per a enjudiciar una sanció administrativa imposada per hisenda a una secció greu, és a dir, en el procediment administratiu sancionador: les multes han d’estar i han de tenir apel·lació judicial si la primera sentència no és conforme als interessos del recurrent.
L’Alt Tribunal dóna a més un altre pal, i especialment el dóna el Tribunal Constitucional, sanció greu ho és quan aquesta és de valor semblant al benefici que l’infractor pretenia obtenir amb la seva infracció, és a dir, ha d’analitzar-se pel jutjat la seva proporcionalitat i és obligació del tribunal de segona instància l’apel·lació i és independent de la quantia. Aquesta sentència té importància extraordinària per les exagerades sancions que ha anat posant Hisenda o l’Agència Espanyola de Protecció de Dades als pobres privats, mentre tapava les faltes de les administracions públiques, partits polítics i sindicats. Quantes sancions s’han imposat i consolidat per l’Audiència Nacional en única instància, fins i tot després d’haver-se publicat la sentència Saquetti?, i és prevaricació el que ha anat passant.
La segona resolució és una altra que estan intentant que passi desapercebuda: és l’acte del tribunal de TJEU, que ha declarat que les directives de protecció als consumidors no s’oposen a la normativa nacional sobre la usura, aquí coneguda com a Llei Azcárate de 1908 espanyola, així ho estableix la sala sisena en un acte Assumpte C-503/20, amb data del 25 de març, en el qual es pronuncia sobre la qüestió prejudicial plantejada per l’audiència provincial de les Palmes de Gran Canàries el setembre de 2020.
Aquest és un procediment contra el Banc Santander sobre una targeta revolving amb un TAE del 26,82%. El Santander pretenia trencar aquest límit del 20% que en aplicació de la normativa de la usura limitaven els jutjats i tribunals. Al Santander li ha sortit el tir per la culata.
Finalment, sentència en l’assumpte C-64/20, que diu que un jutge (qualsevol jutge) no pot fer cas omís de la violació que li incumbeix un Estat membre de transposar una directiva a causa del suposat caràcter diferent o desproporcionat de la transposició, és a dir, per l’enorme canvi jurídic que suposaria aquesta transposició.
El Tribunal de Justícia declara que l’article 288 del TFUE (Tractat de Funcionament de la Unió Europea) ha d’interpretar-se en el sentit que s’oposa al fet que un jutge, jutjat o audiència, que en el marc d’un procediment previst a tal fi pel dret intern, comprova que l’Estat membre al qual pertany no ha complert amb l’obligació de transposar o de transposar incorrectament una directiva, es negui a declarar en la seva sentència que el referit Estat membre no ha transposat correctament aquesta directiva, i que ha de posar el jutge remeio a aquesta situació, és a dir, sentenciant de conformitat aplicant la directiva.
Vist el que hem vist, Europa escrivint dret en línies tortes.