Español
El que vaig a explicar no està protegit per cap secret. I forma part de la nostra acció de lobby a favor dels Interins i les Interines.
El passat 14 d’octubre de 2021, a les 12 del matí, cara a cara i en privat, vam tenir una reunió amb el president de Comitè de “Judicial Affairs” de Parlament Europeu. El personatge és eurodiputat espanyol per EL PARTIT CIUTADANS (C ‘s). I precisament per la seva especial fòbia a tot el que és català, no vaig assistir-hi personalment. Va ser José María, el nostre soci resident a Brussel·les, nascut i establert a Madrid; castellà vell de disset generacions, almenys.
La reunió a la seva oficina va ser llarga i molt completa. Es va tenir l’oportunitat de presentar-li el problema i parlar-li de les víctimes, posant l’accent que la majoria de les víctimes són dones i nens, les famílies dels interins i interines.
Des del primer moment, va intentar, veient que no ens conformàvem amb unes paraules piadoses, tirar pilotes fora:
Primer ens va respondre que l’Euro-Parlament no podia fer res – li vàrem aclarir el que -sí- que pot fer el Parlament Europeu, que és molt.
Després, que ens dirigíssim a Tribunal de Justícia – li recordàrem les limitacions que tenim els ciutadans per accedir al TJUE – i quan va insistir, li vam explicar que els dos únics camins són els recursos de nul·litat i d’incompliment (ambdós molt limitats).
Ja molest, ens va dir ens anéssim als Defensors del Poble. Però és que els Defensors del Poble no afronten investigacions sobre qüestions judicials. Ni la de Brussel·les, ni el de Madrid.
Després, que el tema dels interins i les víctimes era un assumpte que calia resoldre internament dins d’Espanya. Se li va explicar que abans de ser on érem, ja ho hem intentat tot. I que de fet en el cas dels interins hi ha 3 sentències del TJUE que a Espanya estan sent menyspreades i que ara, per guanyar temps i seguir maltractant a les víctimes, s’havien tret de la màniga una qüestió prejudicial, cosa que, curiosament, coneixia perfectament.
Després, que ens anéssim a la premsa. Se li va explicar que la premsa espanyola, llevat d’alguna excepció no s’atreveix a ficar-se amb els jutges ni amb el poder. Després de tot això, ens va replicar que la qüestió era veritablement una “qüestió d’Estat” i que podria ser gravíssima per a Espanya.
Varem insistir que per a les víctimes dels disbarats que representàvem, és una “qüestió de família”; i que certament, poder donar de menjar als nostres fills és molt més important per a nosaltres que aquestes qüestions d’Estat. Un Estat que a les víctimes només ens ha donat puntades de peu al cul (amb aquests termes).
Que si Espanya ho veia com gravíssim, que ja sabien el que havien de fer: seure a resoldre l’assumpte.
Finalment, l’informàrem que estem contactant amb altres estats membres, buscant un Estat membre que s’interessés de debò per l’assumpte. D’aquesta manera podríem anar – llavors sí – al TJUE de la mà d’un soci privilegiat, de manera que tindríem la seguretat que s’obririen investigacions.
Això sí que li va posar molt nerviós, va remugar que això era una traïció a Espanya i la reunió va acabar d’una manera seca, però sempre dins de l’euro-cordialitat.