EspañolLa Unió ha vingut evolucionant, amb un cert paral·lelisme al del món de la web. El “món analògic” es va acabar amb el tractat de Maastricht. Sí, aquest tractat a què s’ha apuntat ara Gibraltar.
El Tractat de la Unió Europea es va signar a Maastricht el 7 de febrer de 1992. D’acord amb aquest Tractat, la Unió es fonamenta en les Comunitats Europees (primer pilar), més dos àmbits de cooperació addicionals (segon i tercer pilar) que són la política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) i l’àmbit de Justícia i Assumptes d’Interior (JAI). Amb l’entrada en vigor d’aquest, el de Tractat de la Unió Europea, la CEE es va convertir en la Comunitat Europea (CE). Va entrar en vigor: 1 de novembre de 1993.
Deixem el món analògic. Podem dir que la primera generació, “la generació 1.0”, va des de la posada en marxa del Tractat de Maastricht fins a l’1 de desembre de 2009, data d’entrada en vigor de la Carta de Drets Fonamentals dels Ciutadans de la Unió, que acompanya ja per sempre el TUE i el TFUE, segellats a Lisboa.
A l’igual que a la web 1.0, en aquest primer moment, el ciutadà era només un ens passiu, la seva activitat era només de lectura, ja que aquest no podia interactuar amb el contingut normatiu. l’informació estava totalment limitada al que el Webmaster (la UE) li interessava que es conegués. Els actors reals eren els estats, la Comissió i les empreses. Només l’àmbit de l’Dret laboral i fiscal, anaven una mica per davant, en aquest moment en el reconeixement de drets i obligacions.
La “generació 2.0” la podríem situar des d’aquesta data, el 2009, fins a l’inici del Brexit, i per posar una data seria la del 20 de maig de 2015 a que es va publicar al Diari Oficial de la Unió Europea la Directiva (UE ) 2015/849 del Parlament Europeu i de Consell relativa a la prevenció de la utilització de sistema financer per al blanqueig de capitals i el finançament del terrorisme, l’anomenada Quarta Directiva.
A partir del 2015 es detecta una nova actitud o que es resumeix en tres principis bàsics: la Unió com a plataforma, la intel·ligència col·lectiva i l’arquitectura de la participació a favor de la transparència. És a dir, el ciutadà passa a ser partícip i actor, encara que secundari. Es comencen a cristal·litzar en les normes els drets establerts en la Carta. Hi ha un enfocament més col·laboratiu i de construcció social, fenòmens socials com el 15-M van tenir a veure en el canvi de fons que això va representar.
En aquest moment és quan la incomoditat del Regne Unit esclata. Explosiona la idea del Brexit i l’euroescepticisme.
A partir de 2015, neix una nova generació de directives, on els estats cedeixen sobirania com mai ho van fer. La “generació 3.0” entén la Unió com un tot, jurídic, administratiu i polític, és la UE; ella i només ella.
La Unió Europea assumeix des d’un primer moment que això del Brexit és un divorci en tota regla, i que més tard o d’hora, es materialitzarà. I obté el tancament de files al seu voltant dels 27 estats restants.
En aquesta fase, informàticament parlant, cada vegada tenen més importància les metadades semàntiques (ontologies); normes que aporten un valor afegit a la informació, la diferencien i la fan més intel·ligent i seguida per estats dins de la Unió i també fora de la mateixa; normes acceptades per multinacionals que entenen beneficiós per als seus interessos assumir els principis de la Unió globalment.
L’anomenat “efecte Brussel·les”, és aquell fenomen en què les normes de la Unió ja no són tractades per la seva sintàctica sinó per la seva semàntica i s’apliquen arreu sense consideració de fronteres.
Possiblement, a partir de 2021 passarem a un nou escenari, el 4.0, on ens mourem cap a una Unió Europea única i ubiqua; (Estarà a tot arreu), on l’objectiu primordial serà el d’unir els interessos i intel·ligències, perquè tant les persones com les empreses es comuniquin entre si per generar la presa de decisions i aconseguir nous drets, generant un nou model de gestió pública.
Europa és també un mocador.