EspañolMirin, Europa no és una germaneta de la caritat,
el seu cor és el d’una gran potència, i com a gran potència el que vol és dominar el món.
I com ho fa?, ho fa a través de l’efecte Brussel·les.
L’efecte Brussel·les són les normes i procediments que han de complir les empreses per a accedir al mercat europeu.
Però no pensem innocentment que la Unió estableix les seves normes, les Directives i reglaments per a ser justos i benèfics.
Estem davant d’una estratègia al més alt nivell, i que busca un resultat.
Aquestes Directives i Reglaments són normes que prèviament han estat elaborades amb la participació dels lobbies, que és un sistema regulador en el qual intervenen les institucions i les empreses, un sistema conegut i reconegut per tots.
Es consolida així, un equilibri entre negoci, transparència, reutilització i accés als mercats de recursos que tots accepten institucions, estats i empreses.
Les empreses al seu torn, per a evitar costos innecessaris i beneficiar-se de les economies d’escala imposen aquestes regles, les europees, a les seves filials a tot el món, convertint a la UE en una potència hegemònica reguladora.
L’efecte Brussel·les per la seva banda té moltes limitacions, no afecta a totes les empreses per igual i en alguns sectors com el financer internacional o en aquells on es puguin mantenir diferents estàndards el seu efecte és limitat; però en uns altres, com el sector alimentari, el tecnològic, la salut o l’aeronàutic, les seves repercussions són més que notables.
Molta gent no ho sap, però la UE està tenint una influència gegant en el dia a dia de molts ciutadans del món. I cal dir-ho, en molts casos per a bé.
Hi ha moltes indústries afectades per l’efecte Brussel·les, no només és l’economia digital, també succeeix amb les lleis mediambientals, la seguretat alimentària o la protecció al consumidor.
L’efecte arriba a la totalitat dels països que vulguin accedir amb els seus productes al mercat europeu, és a dir, tots. Fins i tot les empreses estatunidenques més poderoses acaben sucumbint a aquest efecte Brussel·les.
Europa no té ni una sola empresa de cerca comparada a Google, ni una xarxa social com Facebook o Twitter i no obstant això és la UE la que regula principalment a tot el món el sector.
Per tres vegades, el TJEU s’ha carregat el tractat de la UE amb els Estats Units per què?, perquè les dades dels europeus allà no eren segurs. El seu efecte és que els EUA ha començat la regularització de la privacitat i les seves empreses van davant en la seva autoregulació, aquesta influència s’ha produït empresa per empresa, indústria per indústria, sector per sector.
Les companyies a tot el món s’han anat transformant conforme a les lleis europees per a poder participar del mercat únic, a més mantenir l’efecte Brussel·les donant la imatge que és una cosa burocràtica, avorridA i tecnocràtica ha beneficiat a la UE llevant-li la faceta política.
La conclusió de l’anterior és que la Unió (portes per a dins) no pot permetre’s tenir estats indisciplinats que impedeixin l’accés a la informació, ni tampoc tenir a la seva ciutadania en contra seva.
I per a mantenir aquest efecte Brussel·les no hi ha res tan efectiu com usar la justificació dels drets humans com a eina per a obrir mercats i mantenir barreres.
Eines com la decisió (PESC) 2020/1999 del Consell de 7 de desembre d’aquest any, relativa a mesures restrictives contra violacions i abusos greus dels drets humans. Aquesta eina juntament amb unes altres són emprades indiscriminadament contra països del tercer món susceptibles de els seus recursos siguin aprofitables per les empreses vinculades a la UE.
En fi, la Unió Europea és així.