Bústies de denúncia: el continent


Una de les majors novetats que ens tocarà assumir per l’aplicació de la Directiva 2019/1937 de protecció dels alertadores dels interessos de la Unió, i queden ja pocs mesos, per a no pagar sancions per això, és l’obligatorietat dels canals de denúncia, que aconsegueix a les administracions públiques, totes, a les empreses de més de cinquanta treballadors, totes, i aquelles altres de menys que estan en sectors determinats com poden ser per exemple, les afectades per la normativa de blanqueig de capitals.

Les bústies de denúncia internes i externes han arribat per a quedar-se, i més val que anem posant les barbes en remull.

Avui només tractarem de les bústies internes, deixant per a una altra ocasió les bústies o vies externes, i només ens referirem al continent i no al contingut.

El canal o via de denúncia, ha de ser d’entrada multicanal o multi via, independent, segur i que permeti la comunicació fiable i anònima amb els denunciants que prefereixin continuar anònims. I ja no ens serveixen el que eren comú fins ara, això de designar o establir un correu electrònic corporatiu de la pròpia empresa, entitat, organització, com és el cas de les actuals bústies internes.

El model de la directiva estableix l’obligació legal que la informació o denúncia es presenti pels següents canals:

1- Escrit per carta o correu electrònic, serà doncs necessari disposar d’un correu electrònic ad hoc i d’una bústia física o adreça postal independent de l’empresa. Independent vol dir que sigui externa a l’empresa i que ningú de la mateixa pugui accedir.

2- Plataforma web, intranet o similar sent possibles plataformes externes que realment és el més aconsellable, però això sí, amb la condició que ningú de la institució o empresa pugui accedir, excepte els instructors.

3- Accés per denúncia telefònica o una altra com pot ser actualment Zoom, això significa tenir un número de telèfon no vinculat a l’empresa que permeti la comunicació encriptada i

4- la presencial, en un termini raonable, poder contactar en un lloc neutre el denunciant i l’instructor.

Les propietats perquè imprescindibles a garantir seran la independència, la confidencialitat, la protecció de dades i el secret, a l’una que el coneixement i l’experiència.

La responsabilitat personal d’aquests instructors de les denúncies fa que sigui també exigible una pòlissa de responsabilitat civil

I totes les vies han de permetre la més absoluta protecció de les comunicacions de l’instructor amb el denunciant. Aquesta independència haver de demanar-se només de les persones responsables del canal, sinó dels seus tècnics, col·laboradors, informàtics, els que realitzen el manteniment, de tots.

No és creïble ja, que un departament intern la persona directiva del qual o responsable sigui una persona sotmesa a la jerarquia de l’empresa com l’encarregat de IT, gestioni aquestes bústies, tampoc algú del departament de qualitat intern i tampoc un despatx extern de legal o consultoria, i això va per aquests despatxos d’advocats que han creat una S.L. amb un altre nom per a cobrir el nou servei al client, doncs tampoc val.

En el context de la denúncia interna d’infraccions és obligatori informar el denunciant de la manera més completa possible sobre el seguiment de la seva denúncia, sota la responsabilitat personal de l’instructor.

Això és crucial per a generar confiança en l’eficàcia del sistema de protecció dels denunciants, i també per a reduir la probabilitat que es produeixin noves denúncies a través de tercers canals o revelacions públiques innecessàries.

En tots els casos el denunciant ha de ser informat dels avanços i del resultat de la recerca. Ha de poder arbitrar-se també un mecanisme per a poder demanar al denunciant que proporcioni informació addicional, encara que no existeixi cap obligació de fer-ho, i això ha de fer-se de forma, repeteixo, segura.

El procediment noméss és un sistema tècnic complex que ha de garantir les quatre vies de comunicació ja vistes, sinó que a més ha de desenvolupar-se d’una forma impol·luta amb un procediment processal prèviament establert, un marc jurídic prèviament conegut per tots, amb un seguiment complet del procés i auditable en tot moment, i és que en mans de l’instructor queden responsabilitats molt importants a prendre, que van des de l’arxiu a la remissió a l’autoritat competent, eufemisme de jutjat de guàrdia o fiscalia, sigui nacional o europea, perquè sinó, si no inspirem la més absoluta confiança el denunciant s’anirà a un altre canal i recordem sense limitació de fronteres.

I parlant dels canals realment només tres projectes compleixen amb la norma europea, el primer és el que neix de l’agència anti frau de València, i el segon el que encapçala Simona Levi, cervell i cor de Xnet, el tercer és el de viadenuncia l’ànima del qual és Fruitós Richarte, exmagistrat, possiblement, aquest és, videnuncia el més modern i el més estricte en temes de compatibilitats, procediments, garanties i auditabilitat.

Els altres que hem pogut veure, uns deu, molts no passen de quiosquets creats per a donar un servei complementari a un client preexistent o un parany d’elefants per a laminar a qui s’atreveixi a denunciar a la pròpia institució o empresa, o el que és pitjor agències i autoritats públiques, fins i tot registradors que volen manifassejar la informació reservada que reben, acumular poder o també així suplir la baixada dels seus ingressos en aquests temps de crisis.

Mestretites sempre hi ha amb la escusa d’Europa.

Per a més informació sobre els canals de denúncia de la Directiva pot consultar la secció de Dictàmens de ASPERTIC.