Més o menys cada 15 anys la UE fa un tomb al tauler canviant a favor seu les Regles del Joc. L’última vegada va ser amb la directiva anomenada «Directiva Bolkestein», la Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell, relativa als serveis del mercat interior, va suposar un abans i un després de la desregulació del mercat i va obligar les administracions públiques a canviar el seu model.
Aquest nou model preconitzava una eliminació de controls a priori, excepte excepcions, per a introduir les declaracions responsables i les declaracions prèvies. Quinze anys més tard encara queden serrells per solucionar com el dels arrendaments que ja no són una figura jurídica autònoma si no un servei i haurà de regular-se com a tal, cosa que implicarà jubilar la Llei d’Arrendament Urbans i una part del codi civil, i també els codis civils autonòmics.
Ho hem vist ja en un post anterior.
Ara ha tornat a ocórrer amb la Directiva UE/2019/1937 relativa a la protecció de les persones que informin sobre infraccions del Dret de la Unió. L’anomenada directiva Whistleblowers o ASPERTIC, per ser ASPERTIC un dels seus promotors i ens ha arribat sense que ningú li hagi parat esment.
No és només una directiva anticorrupció, és molt més àmplia, és una directiva de protecció dels interessos de la Unió a través de la protecció dels seus denunciants, independentment de la motivació que tinguin aquests per a denunciar.
Però mirin la puntada al tauler que suposa, és una directiva extraordinàriament important i excepcional perquè ens diu ja només en començar, que la Unió Europea té la sobirania de la majoria dels temes que regeixen la nostra vida i ens dóna un procediment únic europeu de control sobre la base d’una autoritat única passant olímpicament de les normatives estatals i per descomptat autonòmiques, no imposa ni permet la sectorització estatal en l’àmbit de la directiva. Adéu a l’Agència Espanyola de protecció de Dades!, adéu a la Comissió Nacional dels Mercats!, adéu a la Comissió Nacional del Mercat de valors, a l’agència anti frau, etc., etc.!
Segon, és una directiva de nova generació, perquè a diferència de la resta de les directives i reglaments articula i vertebra la ja legislació europea publicada, creant un mecanisme que alliberarà de molta conflictivitat als jutjats, com és l’obligatorietat de tenir una bústia de denúncia gestionada independentment de l’empresa o administració, és realment una nova jurisdicció.
Tercer, és una directiva que no eximeix a ningú. Planteja la responsabilitat directiva i personal de jutges i magistrats, de fiscals i advocats de l’Estat, però també de les altes institucions de les polítiques i dels partits polítics, dels col·legis professionals, dels mitjans de comunicació i també dels treballadors i funcionaris civils i militars, des del nivell més baix al més alt.
Qualsevol norma que els exoneri, ni que sigui constitucional queda decaiguda. No hi ha aforats, no hi ha exclosos, ni inimputables en el Dret de la Unió.
Quarta, és una directiva que inclou al poder judicial, excloent únicament la fase deliberativa de les sentències, no la sentència, ni l’execució, ni com s’ha tramitat el procediment, ni com ha estat nomenat el jutge i permet a si mateix que una denúncia contra un magistrat del tribunal suprem espanyol sigui tramitada per una autoritat alemanya, i que una autoritat espanyola pugui investigar al president d’Irlanda, per exemple.
Cinquena, és una directiva que permet la denúncia anònima i inverteix la càrrega de la prova. És el denunciat, això si amb garanties, que ha de provar que no és culpable dels fets que se li imputen, i si el denunciant no es fia del canal, perquè pot triar un altre sense consideració de fronteres.
Sisè, és una directiva que crea un procediment alternatiu de resolució de conflictes i de simplificació administrativa, pels casos més usuals poden trobar cabuda i solució, i els menys usuals una fase probatòria prèvia i un mecanisme per a redreçar conductes desviades.
La Directiva UE2019/1937 relativa a la protecció de les persones que informin d’infraccions del Dret de la Unió té un calat molt superior a les normes
que es vénen redactant des d’Europa des de Brussel·les. Podríem dir que és ja, la primera directiva post-Brexit pensada per a gestionar una nova realitat que en la posada en marxa d’un corpus jurídic més cohesionat en la nova Unió Europea, i en aquesta nova realitat no hi ha fronteres ni jurisdiccions.
Estem a Europa.